Ni recordo on era, ni el que feia, ni si els llençols d’aquella matinada eren de tergal o de franel·la, tenia vuit anys i el meu dia a dia per força havia de ser més relaxat i despreocupat que no pas l’actual. Això sí, no crec que al llevar-nos al matí i escoltar a la mare dir que no hi havia estudi, el sentiment fora d’alegria, més aviat de certa tristor en saber que no passaríem el dia al Grupo Escolar Menéndez y Pelayo, i que no hi hauria el partidet a l’hora del pati on a diari ens jugàvem l’honor i la glòria a escala local. Descansaria dos dies de parar les mans a Dª. Maria Cinta perquè, armada amb el seu regle de fusta massissa, colpegés les meues mans massa immunitzades al dolor de tant provar-ne una contundència, del tot insuficient, per a modificar conductes disruptives. Sense saber-ho estàvem vivint un clàssic, mentre els alumnes de tercer d’EGB —ara està molt de moda i molt idealitzat, això de l’EGB i la Llei Villar— ens obríem a la societat i al futur; d’altra banda, aquell professorat veterà, aquells mestres nacionals, veien amb pànic com el seu món s’anava apagant deixant pas a un demà imprecís i desconegut, aquell mientras tanto que segons Gramsci engendrava monstres.
Els aniversaris rodons com el del 20N haurien de convertir-se en una mena de parada obligatòria, temps més que suficient per a poder mirar en perspectiva destriant encerts i errors d’un mig segle convuls que, sense cap mena de dubte, és el període de pau i prosperitat compartida més perllongat de la nostra història que en tinguem notícia. Dit això, hi ha fets que per a les generacions que no vàrem viure la dictadura avui encara ens costen d’entendre, costa d’entendre un silenci de tants anys i és difícilment assumible allò del pacte de la Transició i el perdó de les parts, prioritzant una democràcia plural i convivencial entre víctimes i victimaris. Que la Transició acabà sent un pacte possibilista en desigualtat de condicions, no hi ha cap dubte; que la caverna falangista d’obediència franquista va pressionar tot el que va poder i no se’n va sortir davant els tecnòcrates i joves del règim que estaven per passar plana de quatre dècades de dictadura, sense dubte; que les tensions colpistes i el soroll de sabres a les casernes no va finalitzar fins a l’octubre del 82 i la depuració de l’exèrcit, és un axioma fàcilment contrastable tot recordant les dificultats del ministre Narcís Serra; que el terrorisme va seguir colpejant l’Estat cercant dinamitar una feble democràcia, cert; que l’Estat s’hi va tornar de manera terrorista, també…
“Hi ha fets que per a les generacions que no vàrem viure la dictadura avui encara ens costen d’entendre, costa d’entendre un silenci de tants anys”
I davant d’aquest paisatge, un cop esvaïdes totes les pors involucionistes, com és possible que les memòries individuals i col·lectives fossin anestesiades per un temps de silenci que no acabà esclatant fins ben entrat l’actual segle amb la primera llei de memòria?
Difícilment podrem obtenir cap explicació del silenci premeditat dels fills/es de la guerra quan ja no hi havia res a témer, quan inacceptable es torna un silenci que no es trenca fins que nets i besnets aixequen la veu i exigeixen veritat, fins que reclamen el dret a la memòria, fins que diuen prou als oblits i les amnèsies imposades per un franquisme sociològic que es resisteix a morir nedant contra corrent al mig del riu.
Els diaris de la guerra del meu iaio comencen el juliol del 36, i ell ho va titular en lletra redondilla: “Mi vida desde el 19 de julio de 1936”. El 2026 farà noranta anys d’aquell cop d’estat i la guerra incivil, crec que serà el moment de rescatar la memòria d’un soldat de lleva del bàndol nacional, que va deixar escrit quant enyorava la vida tranquil·la i monòtona dels anys abans de la guerra al carrer Felip Pedrell. José Subirats Montesó volia marxar cap a casa i aquell dinou de juliol no el van deixar.
La mort del maligne no va poder evitar, tot i el dol, l’emissió el diumenge 23 de novembre, amb canvi de dia i d’horari habituals, de l’episodi de Heidi “El regreso del señor Sesseman”. La franja d’horari infantil de la televisió, pública i única, s’havia convertit en una de les més importants i influents de l’època. Aquell públic infantil estava per passar plana i continuar amb la vida, deixant enrere un passat que no els pertanyia.
